Bora del mar.

He clos uns minuts els ulls i la professora m'ha despertat amb un cop a la taula. Jo, espantada, la miro i escolto les rialles dels meus companys de classe. Els miro sense saber el que pasava i de cop recordo que m'havia adormit. La professora em renya, pero no m'envia fora de la classe, només em diu que estigui atenta. Em recolzo a la paret i segueixo escoltant a la professora que parla de la guerra civil española. En dos segons torno a estar en els meus pensaments. Començo a pensar al que he somiat als meus minuts de ausensia. Veia a una nena petita jugant amb un cubell i un pala a la bora del mar. No d'hauria de tenir més de 4 anys. La contemplava des de les tovalloles i em somreia. A la seva mirada veia la felicitat, veia les ganes de viure. Veia les coses bones de la vida, la infantesa. Com anyoro aquells dies en els que no tens preocupacions. La teva diversió no te limits i no tens obligacions. Vull saber el que es sentir-se estimada per les persones que et rodejan. Miro per la finestra de la classe i veig com els ocells volen pel cel sense cap impediment. Fa goig veure tanta llibertat. Ara, tinc por. Tinc por de sortir de classe i perdre la poca infantesa que em queda. Es molt frustrant i la impotencia fa que torni a tancar els ulls i tornar a somiar amb la petita que somreia a la bora del mar.