M'assec al terra, sota la taula

Acabo d'arribar a casa i em sento la persona més miserable del món. Entro a l'habitació i m'entren ganes de plorar. Engego l'ordinador i em consumeixo, com un paper que s'exposa a un foc. Obro el messenger i miro qui està conectat. Ningú que m'interesi. Obro una pagina d'internet i entro al facebook. 10 notificacions. Tanco, i deixo l'ordinador encés, amb la música sonant pels altaveus. Em quedo estàtica al centre de l'habitació, pensant en tot i en res. Em miro les mans, que descancen sobre les meves cames, i els ulls em començan a picar. El soroll del messenger em trenca el meu moment de confusió emocional. La persona que no m'esperava que em parlés, ho esta fent i es feliç. Em pregunta com estic, i com em va la vida. Li contesto amb monosilabs. La persona que es a l'altre banda de l'ordinador es dona compte de que no es el meu dia. Em pregunta que perque estic trista i jo li contesto que necesito pensar. Em diu que s'ha d'anar i que per la nit em trucarà per parlar. No el contesto i deixo que la música soni. M'aixeco de la cadira, i agafo paper i llapis i m'assec al terra, sota la taula, on començo el meu camí cap al meu món.

Saps aquells dies que vols que s'acabi ja i anar al llit, i pensar, demà es un altre dia? Un dia que t'aixeques amb el peu esquerra, i que penses, que ho fas tot a dretes i al final et surt tot a esquerres. Saber que no pots somriure, perquè el teu cor no t'ho admet. No poder parlar, sense que les paraules s'et acabin enfonsan a esòfag. No poder mirar a ningú perque veuríen les llàgrimes que estàn a punt de brollar. Et sents fràgil i miserable. Ets una petita partícula de pols en mig del no-res. Ets una petita gota d'aigua en mig del gran oceà, on ningú, abans hi ha arribat. Et sens sola i petita en un món massa gran per tu. En aquest moment, estic cansada, tinc ganes de plorar, de dormir, de cridar a tothom, de correr, fins que no pugui arribar a més, fins que les meves cames m'impedeixin seguir corrents, tinc ganes de agafar-ho tot i enviar-ho a la merda.

Tinc ganes de ser estimada per algú.

Un dia vaig escoltar una cançó, que em va fer sentir estimada. Un dia vaig escoltar una frase, que em va fer sentir-me important, i què sempre em seguirà, fins que mori.

I si tot això no et pot aturar, jo saltaré per tu.

Piruletes de mentides

Quan som petits, la tieta segona que viu a quilómetres de tu i que posiblement no li tornaràs a veure la cara mai més, t'agafa de la galta i et fa la típica pregunta: A qui estimes més, a la mama o al papa? Tu amb tota la inocència del món, els mires i no saps que contestar. El silenci es la millor resposta. Ara, ja pasat uns anys, me la torno a fer. A qui estimo més? El meu pare se'n va anar ara fa ja 5 anys, des de aquell 25 d'octubre que va marxar, no he sapigut res d'ell. I la veritat, no vull saber-ne res mai més. La meva mare ara es una fantasma que vaga per casa, va del treball a casa, de casa a fer la compra i de la compra a casa. No s'ha tornat a relacionar amb ningú. No te ganes de fer res. Moltes vegades l'escolto plorar a l'habitació. Em fan mal les seves llágrimes. Comparo la meva vida amb les de les meves amigues i arriba un moment que les arribo a odiar. S'enfaden amb els seus pares perque no els hi compren les bambes que elles volen o no els hi deixen anar de festa amb 16 anys. Pero com vols arribar a casa a les 7 del dematí si encara ets una cria, i encara más si et comportes així. No saben el que daria per tenir la vida que elles tenen. Tenen un pare i una mare que els hi donen el seu carinyo incondicionalment i sense cap recriminación. Ho tenen tot el que una persona pot tenir i encara en queixen. Mai les arribaré a entendre ni compendre. Quan arribo a casa el primer que faig es mirar si la meva mare m'ha deixat algo per dinar, pero com sempre passa no hi ha res per mi a la cuina. Desde els 11 anys que em preparo jo tot. Quan vaig tenir la meva primera menstruació, vaig consultar a internet el que s'havia de fer en aquests moments. Quan vaig passar el meu primer desengany amorós, l'única cosa que em consolava era l'almohada que la deixaba tacada de negre.

Si algún dia t'arriba aquesta carta, t'esperearé cada dia al llit, esperant a que la son em venci i si trigues massa em menjaré una priuleta de mentides.

Gelat de fastucs

Són les 5 de la tarde i estic a la perruqueria i m'invaeix les ganes de parlar amb tu. L' única forma es escrivin-te. Una dona, entrada ja als 70 anys, està a la meva esquerra. Parla amb una perruquera que lo segueix el rotllo sense fer-li massa cas. La dona parla de lo malament que esà anant el país i bramava que aixó amb Franco no passava. A la meva dreta s'asseu una nena de 5 anys que li plorava a la seva mare que no volia tallar-se el cabell. La petita d'ull marrons em mira i li somric. Ella desconfiada torna a mirar a la seva mare ploriquejant de nou. Una perruquera se li apropa i li diu que la deixarà com una princesa, la nena de la que m'entero que es diu Sonia, li fa jurar. La parrecura després de riure, li jura. Va passant el temps i intento volar cap el meu mon.

Allá veig com caminem els dos agafats de la mà per una ciutat que ningú ens coneix i passem indiferents per les mirades de la gent. El cabell m'arriba mes o menys per l'alçada de la cintura. Imagino que me l'acarones quan estem els dos al llit intentant que la nit no acabi i que al trenc d'alba en haguem de separar. Imagino que comença a nevari i refresca al instant i que quan arrivem a casa, ens seiem a la vora del foc i esperem a que els nostres cossos tornin a la seva temperatura normal. Imagino tantes coses que es imposible explicarte-les. Aixó ho hauria de haver fet fa temps, pero no tenia la sufucient valentia com per fer aquest pas tota sola, pero soc valenta i el faig.

Els crits de la señora del meu costat son cada vegada mes alts i molestos. La miro i veig que l'estan secant el cabell, pero ella no para de parlar. Miro a la meva dreta i veig a la nena que avans ploraba, somrient feliç per com li habia quedat el cabell. Veig que al seu rostre hi denota un gran alegria i felicitat infinita. Somric jo també i em miro al mirall. Els meus ulls verds recorren el meu rostre al mirall y acaba amb el cabell. Una perruquera s'apropa per derrera i em toca una mica el cabell.

- A vera maca - em mira a través del mirall. - Com vols el cabell?

- Tallame'l per l'altura de l'hombro.

La perruquera em mira espantada i jo moc el cap dient-li que si. Agafa unes tisores i el cabell va callent de mica en mica.

Ho sento, havia de canviar i contenta i feliç camino pel carrer menjant-me un gelat de fastucs.

Vermell

Sóc extremadament incapaç de fer feliç a algú. Sempre que vull ajudar a una persona del meu entorn, sempre acaba pitjor que el començament. I em dol. Vull saber com et sents quan guanyes algo. Vull sentir el gust de la victoria a la meva boca. Vull estar al cap d'amunt, en el número 1, per un moment. M'és igual si després la patacada contra el terra es més forta.

L' únic que vull es seguir endavant amb la meva vida, viatjar, llegir, escriure, veure pel·lícules, caminar, riure, parlar, plorar, enamorar-me, somiar, canviar, cridar, amagar-me, xiuxigüejar. Vull calmar la set de la soletat. Vull saber el que es ser estimada per algú i odiada per tots. En el meu cap, una creuada de sentiments i dubtes que em fan sentir-me la cosa més miserable de la terra. Es frustant. Intento llevar-me cada dia amb un somriure a la cara, pero el que me'n volta fa que aquest somriure desaparegui per temps indefinit.

I si jo sola no ho puc fer, demanaré ajuda al meu subconscient mentres em menjo una pegadolça vermella.

Lloc geomètric

Tinc el llibre de matemàtiques obert per la pàgina 140. Lloc geomètric. En qüestió de minuts hauré de seguir estudiant. Pero es que ara vull capbussar-me en el meu mon.

Surto de casa i començo a caminar per la meva ciutat. A cada passa que dono, m'allunyo de la meva pressó particular i m'apropo a la meva llibertat. Cotxes, persones, animals, passen pel meu costat. Camino carrer a dalt per perdre'm una mica. Ara no hi han cotxes, ni persones, ni animals, només estic jo i la naturalesa. M'adentro en la mesa del bocs fins arribar on ningú avans s'ha atrevit a entrar. Des d'allà pots veure tota la ciutat. Et sents la persona més poderosa del món. La bisa càlida d'aquell 5 d'abril, m'acarona el cos. Es una sensació única. M'assec al costat de l'arbre caigut i recolço l'esquena a la fusta. Trec el meu quaden de notes i miró a l'horitzó. Avui el cel es blau i soc feliç, aquí i ara. Pot semblar una bastiesa, pero es que ho soc. La meva mà esquerra comença a escriure. De tant en tant miró al meu voltant. Calma i serenitat es el que m'envolta. Es una sensació tan agradable que començo a cloure els ulls i deixo evadir-me pels meus somnis.

Al tornar a obrir els ulls el full que havia començat a escriure i que había deixar a la meitat, era complert. M'espanto. No era la meva lletra. Jo había començat a escriure:Com se que aixó es real. Com puc arribar a pensar que em pot passar. Se que puc ser molt tossuda en algunes coses, pero se com treure'm les castenyes del foc. Pero a vegades em sento tan vuida, tan sola, que pensant en tu no m'és suficient. T'anyoro. ¿Com puc saber si tot aixó es de veritat?

Deixo la pregunta en el aire, pero aquesta perona me l'ha respos: Ho pots saber fàcilment perque a mi també em passa el mateix. Només has de pensar que la vida es un tren que corre i corre per la soletat i que tard o dora la persona indicada t'espera en alguna estació. T'estic esperant. No triguis massa.

PD: Tens una Kiosc al Trencaclosques. Sigues llesta.

Matemàtiques. Quin aborriment. Vull seguir el meu camí amb ell. Vull agafar aquell tren i deixar-ho tot enrera, pero he de ser realista. El meu món de fantasia es estremadament fantasiós.