Piruletes de mentides

Quan som petits, la tieta segona que viu a quilómetres de tu i que posiblement no li tornaràs a veure la cara mai més, t'agafa de la galta i et fa la típica pregunta: A qui estimes més, a la mama o al papa? Tu amb tota la inocència del món, els mires i no saps que contestar. El silenci es la millor resposta. Ara, ja pasat uns anys, me la torno a fer. A qui estimo més? El meu pare se'n va anar ara fa ja 5 anys, des de aquell 25 d'octubre que va marxar, no he sapigut res d'ell. I la veritat, no vull saber-ne res mai més. La meva mare ara es una fantasma que vaga per casa, va del treball a casa, de casa a fer la compra i de la compra a casa. No s'ha tornat a relacionar amb ningú. No te ganes de fer res. Moltes vegades l'escolto plorar a l'habitació. Em fan mal les seves llágrimes. Comparo la meva vida amb les de les meves amigues i arriba un moment que les arribo a odiar. S'enfaden amb els seus pares perque no els hi compren les bambes que elles volen o no els hi deixen anar de festa amb 16 anys. Pero com vols arribar a casa a les 7 del dematí si encara ets una cria, i encara más si et comportes així. No saben el que daria per tenir la vida que elles tenen. Tenen un pare i una mare que els hi donen el seu carinyo incondicionalment i sense cap recriminación. Ho tenen tot el que una persona pot tenir i encara en queixen. Mai les arribaré a entendre ni compendre. Quan arribo a casa el primer que faig es mirar si la meva mare m'ha deixat algo per dinar, pero com sempre passa no hi ha res per mi a la cuina. Desde els 11 anys que em preparo jo tot. Quan vaig tenir la meva primera menstruació, vaig consultar a internet el que s'havia de fer en aquests moments. Quan vaig passar el meu primer desengany amorós, l'única cosa que em consolava era l'almohada que la deixaba tacada de negre.

Si algún dia t'arriba aquesta carta, t'esperearé cada dia al llit, esperant a que la son em venci i si trigues massa em menjaré una priuleta de mentides.